“En
escoltar els nens i les nenes aprens a qüestionar-te com a mestra”
Elisabet
Abeyà acaba de publicar ‘Amb ulleres verdes’, testimoni de quasi 30 anys com a
mestra d’educació infantil
CRISTINA ROS, publicat a
ARA.CAT el 05/09/2017
“Al
meu pare, que era rellotger i em va transmetre l’amor per les coses petites. A
la meva mare, que era poeta i em va ensenyar a estimar les paraules. A tots els
infants que he tingut a prop”. Aquesta és la dedicatòria que obre i també
defineix el llibre Amb ulleres verdes (Edicions Documenta Balear). La seva
autora, Elisabet Abeyà (Barcelona, 1951), fa un any que es va jubilar, després
d’exercir durant 28 anys de mestra d’educació infantil a l’escola pública de
Mallorca, de col·laborar en moviments de renovació pedagògica de les Illes i de
Catalunya, d’escriure nombrosos contes per a infants i de traduir de l’anglès
al català obres tan referencials com les que va signar l’intel·lectual i
filòleg orientalista Joan Mascaró i Fornés. Elisabet Abeyà assegura que aquest
curs passat com a jubilada ha enyorat els nens i nenes, que són els grans
protagonistes d’un llibre petit, ple d’històries senzilles que va anar anotant
al llarg de la seva carrera i amb un rerefons d’opinió crítica sobre alguns
dels mètodes i actituds del nostre sistema educatiu.
Per què una mestra “amb
ulleres verdes”?
És
una actitud. També és un petit homenatge a la poesia de Gianni Rodari, que
parla d’un vellet que tenia l’orella verda, com a metàfora sobre l’art
d’escoltar els infants. Jo no em podia posar l’orella verda, però sí les
ulleres, i mantenir l’oïda descontaminada per escoltar sempre els nens i nenes,
intentant comprendre la seva visió del món i les seves necessitats. Les orelles
d’adults, tan contaminades per tot l’engranatge, no ens serveixen per
escoltar-los. Amb ulleres verdes és una mirada en favor dels infants.
Creu que els mestres
escolten poc?
Els
mestres i els pares i mares escoltem menys els infants del que ho hauríem de
fer, tot i que per ser justa he de dir que hi ha molts pares i mestres que ho
fan molt bé i que es qüestionen com ho fan, cosa que per a mi és important. Ara
bé, hi ha una actitud que veig molt negativa i que malauradament es dona massa
sovint: el mestre parla i els alumnes escolten. És el “Jo som el mestre, així
que soc jo el que parlo”. La comunicació és parlar i també escoltar. Si jo com
a mestra no escolto els infants, tampoc ens hem d’estranyar que entre ells no
s’escoltin, ni de nens, ni d’adults. Escoltem poc, massa poc, i això ens passa
a tots.
Amb ulleres verdes està
ple d’observacions fetes per nens i nenes, recollides de la seva experiència
com a mestra. Què ha après vostè?
En
escoltar els nens i les nenes aprens a qüestionar-te com a mestra i com a
persona. Hi ha molts comentaris que et fan els infants que et donen les claus
dels canvis que necessitem fer com a educadors. Tenen una mirada neta i això és
molt valuós. Sovint, són ells els que ens recorden que no podem fer les coses
d’una manera pel simple fet que sempre les hem fet així. No és únicament amb
els coneixements que farem una educació millor, sinó també amb una actitud
favorable a acompanyar els infants en el seu creixement, una actitud de
respecte als seus drets, de la mateixa manera que volem que es respectin els
nostres.
N’hi haurà que pensaran
que posar-se tant al servei dels infants potser no és bo per a ells.
Jo
no vull dir que els hàgim de fer cas en tot, ni fer sempre el que ells volen.
El que intento remarcar i que he volgut fer com a mestra és escoltar-los amb
actitud d’aprendre i posar en pràctica que els seus drets valen tant com els
meus, així que, si els nens no podien fer una cosa, jo tampoc. Els infants, com
nosaltres, han d’assumir les conseqüències dels seus actes. Els càstigs no
serveixen de res, et deixen la dignitat per terra i són mesures extremes. A mi
el que sempre m’ha molestat molt és escoltar un mestre dir que té un nen
dolent, queixar-se d’un nen, perquè llavors tots els altres el miren malament.
Si tu penses que un nen no farà res de bo a la vida, no ho farà. Contràriament,
si li donem la paraula, segurament l’entendrem i segur que podrem ajudar que
aprengui a moure’s bé socialment.
Parla de donar la
paraula i d’escoltar, però la realitat és que a les nostres escoles no es
treballa l’expressió oral.
A
tots nosaltres ens costa molt agafar un micro i expressar-nos verbalment perquè
no ens han deixat xerrar, no s’afavoria ni quan nosaltres érem alumnes ni
tampoc ara. Quantes vegades parlen els nens a classe? Quantes exposen els seus
treballs, comenten els dels altres o van a explicar-los a una altra classe? Si
això ho féssim de manera natural i habitual, no tindríem les dificultats amb
què ens trobem a l’hora de parlar en públic.
Quantes reformes
educatives ha viscut vostè? De què serveixen?
Les
reformes legislatives no serveixen si tot l’engranatge continua igual. Una
classe amb 28 infants no et permet escoltar-los. A més, és urgent millorar la
formació dels mestres. Per ser un bon mestre, has de ser bo en la matèria o
matèries que has d’ensenyar i que t’agradin molt, només així pots transmetre la
vibració del plaer que et dona el coneixement. L’escola s’ha d’obrir perquè hi
entri llum i aire. Ha de ser una escola oberta als nens i a les famílies. És
feina dels mestres fer que els nens estiguin bé a l’escola, a gust i perquè hi
volen ser. És la millor manera d’aprendre.
o O o
Entrevista a César Coll, catedrático
de Psicología Evolutiva y de la Educación de la Universitat de Barcelona
“ Aprendemos mejor aquello que nos interesa y a lo que podemos dar un
valor y un sentido personal ”
Publicat a Educaweb, 08/05/2017
La personalización del aprendizaje aparece en múltiples iniciativas y
propuestas educativas, pero ¿todo el mundo entiende el concepto del mismo modo?
¿Puede aportar una definición consensuada?
A pesar de que, efectivamente, las
iniciativas y propuestas que se presentan bajo el paraguas de la
personalización del aprendizaje son de naturaleza bastante diversa, la
acepción, no sé si más habitual del concepto, pero sin duda la más nueva e
interesante, es la que lo entiende como una opción pedagógica orientada a promover
que los aprendizajes escolares tengan un valor y un sentido personal para los
aprendices.
A veces, de hecho muchas veces, los alumnos
aprenden cosas o aprenden a hacer cosas en las escuelas y en los institutos que
incorporan a su comportamiento o a sus estructuras cognitivas, que pueden
recordar, entender e incluso utilizar si se presenta la ocasión o la necesidad,
pero que no pueden vincular con su historia y sus vivencias personales, con su
realidad o con sus proyectos de futuro. La personalización del aprendizaje
escolar se propone superar esta carencia desde el convencimiento de que un
aprendizaje con sentido y valor personal por el aprendiz es la otra cara de la
moneda de un aprendizaje significativo.
Hoy sabemos, además, que para conseguirlo es
fundamental tener en cuenta los intereses y opciones personales de los
aprendices, así como reconocer y respetar su capacidad para tomar decisiones
sobre los diferentes elementos de los procesos de aprendizaje en los que se
involucran. En este punto radica, en mi opinión, la diferencia fundamental entre individualizar y personalizar el
aprendizaje. Individualizar implica ajustar la acción educativa a las
necesidades y características individuales del alumnado; personalizar implica
tener en cuenta, además de las necesidades y características individuales, sus
intereses, sus preferencias y su capacidad de decisión.
¿Por qué es tan importante personalizar el aprendizaje hoy en día?
Por tres razones básicamente. La primera,
porque la personalización del aprendizaje es ya una realidad fuera de las
instituciones escolares. En el transcurso de las últimas décadas, y en buena
medida como consecuencia de la penetración de las TIC en todos los ámbitos de
la actividad humana, se han multiplicado de manera espectacular los contextos
que ofrecen oportunidades, recursos e instrumentos para aprender. Se han
ampliado y diversificado así de forma considerable las vías de acceso a la
información y al conocimiento.
Conocimientos de todo tipo, incluso
los más específicos y especializados que hasta hace poco sólo eran accesibles
por la intermediación de las instituciones de educación formal, hoy lo son
mediante una amplia variedad de vías no necesariamente asociadas a estas instituciones.
Una de las consecuencias más importantes de este cambio de escenario es la
importancia creciente de los aprendizajes que tienen lugar fuera de las
instituciones de educación formal, que se ven así obligadas a compartir su
protagonismo en la formación de las nuevas generaciones con los otros contextos
de actividad que ofrecen igualmente oportunidades, instrumentos y recursos para
aprender a su alumnado. Ahora bien, estos aprendizajes que tienen lugar fuera
de las instituciones educativas responden a menudo a intereses y opciones
personales, se vinculan en general a experiencias emocionales intensas y
tienen, en definitiva, un carácter vivencial que no se da habitualmente en los
aprendizajes escolares. En otras palabras, son aprendizajes con un valor y un
sentido para los aprendices fruto de un itinerario o recorrido personal de
aprendizaje.
Sucede, sin embargo, que el alumnado percibe
cada vez con más intensidad una disociación entre lo que hace y cómo lo hace
fuera de las instituciones educativas y lo que aprende y cómo lo aprende dentro
de estas instituciones. Los estudios realizados al respecto indican que
sectores crecientes del alumnado no entienden ni aceptan esta disociación, que
les lleva a desinteresarse o "desengancharse" de los aprendizajes
escolares, y que les gustaría que lo que aprenden en las escuelas y los
institutos tuviera una relación más clara y directa con lo que les interesa y
los "engancha" cuando están en otros contextos. En otras palabras, y
es la segunda razón de por qué es tan importante personalizar el aprendizaje
escolar hoy en día, la personalización es una aspiración cada vez más
mayoritaria del alumnado, una aspiración que tenemos que satisfacer para
conseguir que el alumnado otorgue también un valor y un sentido personal a los
aprendizajes escolares.
Finalmente, la tercera razón es que las
propuestas de personalización del aprendizaje son el reflejo a nivel pedagógico
de un rasgo característico de la manera como aprendemos las personas. Me
refiero al papel que juega el interés y la agencia, es decir, la visión de uno
mismo como alguien con capacidad reconocida para aprender y para orientar el
propio proceso de aprendizaje, y muy especialmente la posibilidad de hacer
efectiva esta capacidad, como factores que inciden directamente tanto en la
implicación del aprendiz en las tareas y actividades de aprendizaje como en sus
resultados. Aprendemos mejor, con más profundidad y a menudo también más
rápidamente aquello que nos interesa y a lo que podemos dar, como comentaba antes,
un valor y un sentido personal.
Por estas y algunas razones más, entiendo que
avanzar hacia una mayor personalización del aprendizaje escolar, más que una
opción, es hoy en día una exigencia dirigida a los sistemas educativos. Es una
exigencia, por otro lado, que obliga a revisar aspectos centrales de la
organización y funcionamiento de estos sistemas como, por ejemplo, el modelo de
currículum, la organización de los tiempos y de los espacios en los centros
educativos, las relaciones con otros contextos de actividades que ofrecen
oportunidades y recursos para aprender o los ejes centrales de la formación del
profesorado, por mencionar solo algunos.
¿Qué papel juegan las TIC en esta personalización?
Por lo que se refiere a la personalización del
aprendizaje, pienso que las TIC juegan un doble papel. Por un lado, las TIC
están en el origen de la aparición de buena parte de estos contextos de
actividad que, como he mencionado antes, ofrecen nuevas e inéditas
oportunidades y recursos para aprender. Pensemos, por ejemplo, en las
comunidades virtuales de interés, de práctica y de aprendizaje, en los
repositorios de recursos educativos abiertos o en las redes sociales. No sólo
esto, las TIC son también en buena medida responsables de que algunos de los
contextos de actividad tradicionales como la familia, el puesto de trabajo,
instituciones culturales y deportivas o simplemente lugares de encuentro
comunitario y espacios de ocio hayan visto incrementada de forma espectacular
su potencialidad como espacios de aprendizaje. En este sentido, podemos decir
que las TIC han hecho posible que la personalización del aprendizaje sea ya
actualmente, en buena medida, una realidad fuera de las instituciones de
educación formal, a la vez que han contribuido de forma decisiva a generar la
exigencia de personalización a la cual se enfrenta la educación escolar.
Ahora bien, por otro lado, además de estar en
el origen de esta exigencia, las TIC son probablemente uno de los instrumentos
más potentes de los cuales disponemos para responder a esta exigencia. Algunas
dimensiones claves de personalización del aprendizaje escolar se ven
enormemente facilitadas por el uso de las TIC. Me refiero a actuaciones como,
por ejemplo, el establecimiento de conexiones entre las experiencias de
aprendizaje del alumnado dentro y fuera de las instituciones de educación
formal, el acceso a fuentes de información humanas o documentales y el
aprovechamiento de oportunidades y recursos para aprender ubicados fuera y a
menudo lejos de los recintos escolares, el seguimiento del alumnado en su
tránsito por contextos de actividad y espacios de aprendizaje diversos o la
creación de redes integradas por centros educativos y otras instituciones
comprometidas en la formación de los niños y jóvenes.
No es pues en absoluto una casualidad que
buena parte de las experiencias y propuestas de personalización del aprendizaje
escolar se organicen alrededor de las TIC o que estas tecnologías jueguen un
papel destacado en ellas. Pensemos, por ejemplo, en las propuestas orientadas a
ayudar al alumnado a construirse entornos personales de aprendizaje, las que se
organizan alrededor del uso y la explotación de recursos educativos abiertos en
línea, las que se inclinan por un uso intensivo de los dispositivos móviles o
las que todavía apuestan por introducir en el ámbito escolar talleres creativos
en los cuales la programación, la robótica y otros artefactos electrónicos
tienen una presencia destacada.
La orientación académica y
profesional siempre ha buscado personalizar el proceso orientador. ¿Esta
tendencia hacia la personalización supone un cambio sustancial o sólo refuerza
la necesidad de ofrecer una orientación individualizada?
Es cierto que la tendencia a personalizar
siempre ha estado presente en la orientación académica y profesional, sobre
todo en el caso de la segunda, entre otras razones porque parece ciertamente
difícil orientar profesionalmente a una persona sin tener en cuenta sus
intereses y sus opciones personales. Ahora bien, incluso en este caso pienso
que la tendencia ha sido más bien ajustar la orientación a las características
personales, a las capacidades, a los conocimientos y competencias de la persona
orientada que a atender a sus intereses y opciones. Por definición, la
orientación académica y profesional pone a la persona orientada en el centro
del proceso orientador, pero, al igual que ha pasado con las pedagogías
centradas en el alumno, en mi opinión esto se ha hecho a menudo más desde la
lógica de la individualización que desde la lógica de la personalización.
Especialmente en el caso de la orientación académica, que ha sido y continúa
estando centrada básicamente en las experiencias de aprendizaje y los
aprendizajes escolares, en lugar de estarlo en las experiencias de aprendizaje
y los aprendizajes del alumnado con independencia de los contextos en los
cuales se han producido.
Y las TIC, ¿qué papel juegan o pueden jugar en este proceso orientador?
El papel más obvio es el de
facilitar un acceso prácticamente sin limitaciones a la información relevante
desde la perspectiva de la acción orientadora, incluida la posibilidad de
comparar y contrastar de forma sistemática esta información. En mi opinión, sin
embargo, este papel no es lo más interesante ni el que puede contribuir en
mayor medida a ampliar y enriquecer el proceso orientador. Entiendo que las TIC
facilitan considerablemente la identificación y valoración de los itinerarios
de aprendizaje de las personas, entendidos como el conjunto de experiencias de
aprendizaje y los aprendizajes que son el resultado de su participación en
diferentes contextos de actividad, entre ellos los que corresponden a
instituciones de educación formal, y que la toma en consideración de estos
itinerarios pueden contribuir a enriquecer de forma significativa el proceso
orientador. Así mismo, y es otra importante contribución potencial de las TIC
al proceso orientador, el uso de estas tecnologías puede dar otra dimensión al
seguimiento, acompañamiento y apoyo reales de la persona orientada en su
tránsito desde el mundo educativo al mundo profesional.
¿Hay evidencias que permitan afirmar sin ningún tipo de duda que el uso de
las TIC mejora el aprendizaje?
Hay evidencias que permiten afirmar
sin ningún tipo de duda que determinados usos de las TIC tienen un impacto
positivo sobre el aprendizaje. También hay evidencias, sin embargo, que
permiten afirmar con igual seguridad que otros usos no tienen este impacto. En
realidad, lo que impacta sobre el aprendizaje no son las TIC, sino lo que
alumnos y profesores hacen con las TIC. Y a veces lo que hacen es exactamente
lo mismo, o casi lo mismo, que harían sin utilizar las TIC. Cuando pasa esto,
las TIC no añaden ningún valor a la acción educativa, de forma que los
aprendizajes logrados, tanto si se valoran positivamente como si no,
difícilmente pueden atribuirse en estas tecnologías. Dicho de otra manera, hay
usos enriquecedores, usos reproductores e incluso usos empobrecedores de las
TIC. Los que nos interesan son obviamente los enriquecedores.
¿Y cuáles son estos usos?
Pues los que permiten organizar la actividad
conjunta de alumnos y profesores alrededor del contenido que están trabajando o
de la tarea que están llevando a cabo de una manera tal que sin recurrir a las
TIC sería muy difícil o imposible de organizar. Algunos usos de las TIC que
antes he mencionado cuando hablábamos de las experiencias y propuestas de
personalización del aprendizaje responden claramente a este criterio. Por
ejemplo, ayudar a los alumnos a construirse y a utilizar sus entornos digitales
de trabajo y aprendizaje, o la participación desde las actividades de aula en
comunidades virtuales de interés, de práctica o de aprendizaje, o todavía la
utilización de repositorios de recursos educativos abiertos en línea para
desarrollar actividades de enseñanza y aprendizaje al aula. Pero hay muy otros,
no necesariamente vinculados a dimensiones de personalización del aprendizaje,
como por ejemplo los laboratorios virtuales para hacer pruebas y experimentos,
el desarrollo conjunto de proyectos con alumnos y profesores de centros
educativos alejados unos de los otros, o la exploración sistemática de
fenómenos utilizando diferentes lenguajes y formatos de representación. Quizás
podríamos decir, para concluir, que la innovación y la mejora educativa no
vienen ni vendrán de las TIC, pero que el uso de las TIC en el marco de los
procesos de innovación y mejora educativa puede ser y a menudo es un amplificador
susceptible de multiplicar su capacidad transformadora y su alcance.
o O o
ENTREVISTA a Carles
Capdevila, director fundador del diari ARA
“Els docents són artesans; poden fer
meravelles amb el que tenen a les mans”
CRISTINA ROS, publicat al diari “ARA Balears”, març
2016
L’optimisme
de Carles Capdevila s’encomana. Fa un parell de mesos, en començar el
tractament per un càncer, va deixar la direcció del diari ARA (del qual ara és
el director fundador) i va canviar relativament de vida. Es troba bé i amb
força, i entre l’article diari, entrevistes setmanals, conferències i
presentacions, es dedica més que mai a un dels àmbits que més li interessen i
que més satisfaccions li ha donat: l’educació. Qui és premi Marta Mata 2015 i
també recent Ciutat de Barcelona, va publicar a mitjan desembre el llibre Educar millor: onze converses per
acompanyar famílies i mestres, i ja se n’han fet quatre edicions.
Avui i demà es pot adquirir juntament amb l’ARA Balears, i el proper 9 de març,
al teatre sindical de CCOO, el mateix Capdevila el presentarà i signarà a Palma
(a les 20 h), després d’oferir una conferència a la UIB.
Què
és per vós i què ha suposat aquest Educar millor ?
Fa
molts anys que estic interessat en l’educació. En els darrers anys, he conegut
uns 150 experts en educació i Educar
millor és una selecció d’onze converses amb onze experts, d’entre
totes les que he mantingut. He triat aquests onze personatges i no uns altres
perquè no són gent dogmàtica, no et volen donar lliçons, no acomplexen els
pares, sinó que, com diu el subtítol, són dels que acompanyen les famílies i
els mestres amb idees, cosa que valoro especialment. Les idees sempre són
millors que el mètode. I aquests experts ens donen idees perquè hi pensem i
perquè les facem servir en el moment que les necessitem.
Què
destacaríeu del que heu après d’aquests experts?
Per
poder conciliar o complementar el meu treball i la vida familiar (tinc quatre
fills) he portat l’educació a la feina i m’he acostat a experts. Dels onze que
hi ha en aquest llibre, destacaria la psicòloga Carme Thió, que m’ha acompanyat
sempre; és una professional que et tranquil·litza, que desdramatitza i que posa
molt sentit comú al fet d’educar. De Jaume Cela valoro que és dels mestres que
saben que és essencial confiar en l’alumne i estar al seu costat, i es deixa la
vida per fer-ho. He après de la valentia del pedagog Jaume Funes, que defensa
els alumnes, els ajuda i els fa pensar, se’n fa amic però també sap ser dur
quan ha de ser-ho. D’Eva Bach, experta en educació emocional, m’agrada la seva
manera d’explicar que tenir por està bé, a més del pensament que els pares no
han de ser apaga focs ni jutges, i en canvi ser un poc més poetes. Per la seva
banda, Maria Jesús Comellas transmet serenor, i la seva idea de l’educació es
troba a un punt mitjà entre el conductisme i l’afectuositat. És dir al fill que
no farà el que vol i que és hora d’anar a dormir, però que l’acompanyaràs, hi
parlaràs i li donaràs afecte. I per no estendre’m, també he après de Gregorio
Luri que cal protegir l’escola i no exigir-li que s’inventi cada dia.
Seguint
amb el títol del llibre, quina és la millor manera d’educar? Hi ha una fórmula?
Per
educar millor no hi ha una fórmula, però sí que hi ha una actitud. Hem d’educar
amb alegria. L’humor i la responsabilitat es complementen molt bé per afrontar
l’educació. Els nins es mereixen pares emocionalment estables; si els pares
estan angoixats o no tenen criteri, descol·loquen els fills. Hem de ser capaços
de donar amor incondicional però també un criteri clar, que espavilin i no sobre
protegir-los. En tot cas, hem de saber que no hi ha pares perfectes. Així que,
com a pare o com a mare, relaxa’t i vés fent.
Parlau
molt dels pares, quin és el paper dels docents en l’educació?
El
docent és molt important. Com a pares, com a societat, hem de defensar-los,
estimar-los, agrair-los la tasca que fan i també exigir-los. Estan obligats a
viure la professió amb una autèntica vocació. Han de ser optimistes i creure en
els fills que els confiam. Els necessitem animats. Els docents són artesans perquè
poden fer meravelles amb el que tenen a les seves mans. Al marge de les lleis
hostils, dels problemes amb els quals també han de lluitar, quan tenen els nens
davant, els han de formar i educar. Insisteixo amb la necessitat que estiguin
animats. Per això dic que no em preocupen tant les lleis com el desànim que
problemes com aquests poden infligir en els docents.
Hi
ha diferències evidents entre la tasca d’educar i la d’ensenyar. On posaríeu
l’accent en una escola?
Confonem
molt la formació amb l’educació. A les famílies ens correspon educar; als
docents, educar i formar. Diria més, l’escola ha de formar aprenents
permanents. Ha de donar confiança als alumnes perquè siguin responsables. A mi
m’agrada repetir la frase d’Umberto Ecco: “Nosaltres som el que els pares ens
ensenyaren quan no ens ensenyaven res”. Els pares hem de gaudir del fet
d’educar. I entre tots hem de fer nens autònoms, que tinguin autoestima, que
tinguin il·lusions, tot i que els hem d’ensenyar que moltes d’aquestes
il·lusions no es compliran però que algunes sí. Hem de deixar que els passin
coses, que s’equivoquin, que caiguin i que aprofitin i aprofitem cada error per
aprendre.
Vós
que educau quatre fills, què diríeu a aquelles persones que asseguren que no
estan preparades per educar un fill?
Jo
no en faig militància, de tenir fills. Trobo que és molt intel·ligent decidir
no tenir-ne. El que sí que sé és que tothom que en té acaba apassionant-se del
procés d’acompanyar el creixement d’un fill. Nosaltres decidírem ser una
família nombrosa, ens divertim més i també ens discutim. Jo l’única cosa que
trobo és que si t’agraden els nens i els has volgut tenir, perquè ningú no t’hi
obliga, no tens dret a passar-te la vida queixant-te. Si els has volgut tenir,
afronta-ho amb alegria. El bon rotllo s’encomana, i això és molt important en
l’educació.
Els
padrins solen dir que no els correspon educar els néts, que això és cosa dels
pares i que ells els poden malcriar. Què en pensau?
Que
els avis tenen raó, que no és la seva tasca educar, excepte que per les raons
que sigui els hagi tocat cuidar dels néts cada dia. En tot cas, dues coses: als
avis els hem d’estar molt agraïts per aquesta feina de substitució tan
important que fan. D’altra banda, els hem d’ajudar perquè puguin fer més
d’avis, transmetent experiència, contant la seva vida als néts, i que no facin
tant d’acompanyadors a l’escola o a les classes de tennis. Donar amor ja és una
manera d’educar. Els avis solen tenir més temps i paciència per explicar el que
saben. És bo que els fills entenguin el valor de l’experiència.
La
vostra conferència ‘Educar amb humor’ s’ha convertit en un fenomen viral, amb
més d’1,6 visualitzacions en un sol canal.
M’ha
canviat la vida. En cert sentit m’ha sorprès, però també és cert que molta gent
trobava a faltar una veu desdramatitzadora. En aquests moments, tot i el
càncer, en haver deixat la direcció de l’ARA, puc fer una feina més
tranquil·la. Rebo molt d’afecte i arribo a casa amb la moral més alta.
Quin
paper tenen els mitjans de comunicació en l’educació?
Els
mitjans de comunicació avui són comunitats de lectors, persones amb les quals
tenim un deure que va molt més enllà d’informar-los de les notícies que es
produeixen. A l’ARA i també a l’ARA Balears en som molt conscients i no només
parlem d’educació, sinó que intentem contribuir en l’educació de la societat.
El periodisme ha de tenir bona intenció, no sols hem de denunciar i contar els
problemes que hi ha, sinó que hem d’intentar aportar solucions. Hem de ser
respectuosos, hem d’evitar perjudicar. Els mitjans de comunicació tenim
l’obligació de ser educats, hem de contribuir a arreglar el món, acompanyar els
docents, les famílies, les persones, fer un acompanyament intel·lectual. Hem de
donar cultura i eines per arreglar el món. I sens dubte, l’educació és la
millor eina per arreglar el món.
o O o
“En
escoltar els nens i les nenes aprens a qüestionar-te com a mestra”
Elisabet
Abeyà acaba de publicar ‘Amb ulleres verdes’, testimoni de quasi 30 anys com a
mestra d’educació infantil
CRISTINA ROS, publicat a
ARA.CAT el 05/09/2017
“Al
meu pare, que era rellotger i em va transmetre l’amor per les coses petites. A
la meva mare, que era poeta i em va ensenyar a estimar les paraules. A tots els
infants que he tingut a prop”. Aquesta és la dedicatòria que obre i també
defineix el llibre Amb ulleres verdes (Edicions Documenta Balear). La seva
autora, Elisabet Abeyà (Barcelona, 1951), fa un any que es va jubilar, després
d’exercir durant 28 anys de mestra d’educació infantil a l’escola pública de
Mallorca, de col·laborar en moviments de renovació pedagògica de les Illes i de
Catalunya, d’escriure nombrosos contes per a infants i de traduir de l’anglès
al català obres tan referencials com les que va signar l’intel·lectual i
filòleg orientalista Joan Mascaró i Fornés. Elisabet Abeyà assegura que aquest
curs passat com a jubilada ha enyorat els nens i nenes, que són els grans
protagonistes d’un llibre petit, ple d’històries senzilles que va anar anotant
al llarg de la seva carrera i amb un rerefons d’opinió crítica sobre alguns
dels mètodes i actituds del nostre sistema educatiu.
Per què una mestra “amb
ulleres verdes”?
És
una actitud. També és un petit homenatge a la poesia de Gianni Rodari, que
parla d’un vellet que tenia l’orella verda, com a metàfora sobre l’art
d’escoltar els infants. Jo no em podia posar l’orella verda, però sí les
ulleres, i mantenir l’oïda descontaminada per escoltar sempre els nens i nenes,
intentant comprendre la seva visió del món i les seves necessitats. Les orelles
d’adults, tan contaminades per tot l’engranatge, no ens serveixen per
escoltar-los. Amb ulleres verdes és una mirada en favor dels infants.
Creu que els mestres
escolten poc?
Els
mestres i els pares i mares escoltem menys els infants del que ho hauríem de
fer, tot i que per ser justa he de dir que hi ha molts pares i mestres que ho
fan molt bé i que es qüestionen com ho fan, cosa que per a mi és important. Ara
bé, hi ha una actitud que veig molt negativa i que malauradament es dona massa
sovint: el mestre parla i els alumnes escolten. És el “Jo som el mestre, així
que soc jo el que parlo”. La comunicació és parlar i també escoltar. Si jo com
a mestra no escolto els infants, tampoc ens hem d’estranyar que entre ells no
s’escoltin, ni de nens, ni d’adults. Escoltem poc, massa poc, i això ens passa
a tots.
Amb ulleres verdes està
ple d’observacions fetes per nens i nenes, recollides de la seva experiència
com a mestra. Què ha après vostè?
En
escoltar els nens i les nenes aprens a qüestionar-te com a mestra i com a
persona. Hi ha molts comentaris que et fan els infants que et donen les claus
dels canvis que necessitem fer com a educadors. Tenen una mirada neta i això és
molt valuós. Sovint, són ells els que ens recorden que no podem fer les coses
d’una manera pel simple fet que sempre les hem fet així. No és únicament amb
els coneixements que farem una educació millor, sinó també amb una actitud
favorable a acompanyar els infants en el seu creixement, una actitud de
respecte als seus drets, de la mateixa manera que volem que es respectin els
nostres.
N’hi haurà que pensaran
que posar-se tant al servei dels infants potser no és bo per a ells.
Jo
no vull dir que els hàgim de fer cas en tot, ni fer sempre el que ells volen.
El que intento remarcar i que he volgut fer com a mestra és escoltar-los amb
actitud d’aprendre i posar en pràctica que els seus drets valen tant com els
meus, així que, si els nens no podien fer una cosa, jo tampoc. Els infants, com
nosaltres, han d’assumir les conseqüències dels seus actes. Els càstigs no
serveixen de res, et deixen la dignitat per terra i són mesures extremes. A mi
el que sempre m’ha molestat molt és escoltar un mestre dir que té un nen
dolent, queixar-se d’un nen, perquè llavors tots els altres el miren malament.
Si tu penses que un nen no farà res de bo a la vida, no ho farà. Contràriament,
si li donem la paraula, segurament l’entendrem i segur que podrem ajudar que
aprengui a moure’s bé socialment.
Parla de donar la
paraula i d’escoltar, però la realitat és que a les nostres escoles no es
treballa l’expressió oral.
A
tots nosaltres ens costa molt agafar un micro i expressar-nos verbalment perquè
no ens han deixat xerrar, no s’afavoria ni quan nosaltres érem alumnes ni
tampoc ara. Quantes vegades parlen els nens a classe? Quantes exposen els seus
treballs, comenten els dels altres o van a explicar-los a una altra classe? Si
això ho féssim de manera natural i habitual, no tindríem les dificultats amb
què ens trobem a l’hora de parlar en públic.
Quantes reformes
educatives ha viscut vostè? De què serveixen?
Les
reformes legislatives no serveixen si tot l’engranatge continua igual. Una
classe amb 28 infants no et permet escoltar-los. A més, és urgent millorar la
formació dels mestres. Per ser un bon mestre, has de ser bo en la matèria o
matèries que has d’ensenyar i que t’agradin molt, només així pots transmetre la
vibració del plaer que et dona el coneixement. L’escola s’ha d’obrir perquè hi
entri llum i aire. Ha de ser una escola oberta als nens i a les famílies. És
feina dels mestres fer que els nens estiguin bé a l’escola, a gust i perquè hi
volen ser. És la millor manera d’aprendre.
o O o
o O o
Entrevista a César Coll, catedrático
de Psicología Evolutiva y de la Educación de la Universitat de Barcelona
“ Aprendemos mejor aquello que nos interesa y a lo que podemos dar un
valor y un sentido personal ”
Publicat a Educaweb, 08/05/2017
La personalización del aprendizaje aparece en múltiples iniciativas y
propuestas educativas, pero ¿todo el mundo entiende el concepto del mismo modo?
¿Puede aportar una definición consensuada?
A pesar de que, efectivamente, las
iniciativas y propuestas que se presentan bajo el paraguas de la
personalización del aprendizaje son de naturaleza bastante diversa, la
acepción, no sé si más habitual del concepto, pero sin duda la más nueva e
interesante, es la que lo entiende como una opción pedagógica orientada a promover
que los aprendizajes escolares tengan un valor y un sentido personal para los
aprendices.
A veces, de hecho muchas veces, los alumnos
aprenden cosas o aprenden a hacer cosas en las escuelas y en los institutos que
incorporan a su comportamiento o a sus estructuras cognitivas, que pueden
recordar, entender e incluso utilizar si se presenta la ocasión o la necesidad,
pero que no pueden vincular con su historia y sus vivencias personales, con su
realidad o con sus proyectos de futuro. La personalización del aprendizaje
escolar se propone superar esta carencia desde el convencimiento de que un
aprendizaje con sentido y valor personal por el aprendiz es la otra cara de la
moneda de un aprendizaje significativo.
Hoy sabemos, además, que para conseguirlo es
fundamental tener en cuenta los intereses y opciones personales de los
aprendices, así como reconocer y respetar su capacidad para tomar decisiones
sobre los diferentes elementos de los procesos de aprendizaje en los que se
involucran. En este punto radica, en mi opinión, la diferencia fundamental entre individualizar y personalizar el
aprendizaje. Individualizar implica ajustar la acción educativa a las
necesidades y características individuales del alumnado; personalizar implica
tener en cuenta, además de las necesidades y características individuales, sus
intereses, sus preferencias y su capacidad de decisión.
¿Por qué es tan importante personalizar el aprendizaje hoy en día?
Por tres razones básicamente. La primera,
porque la personalización del aprendizaje es ya una realidad fuera de las
instituciones escolares. En el transcurso de las últimas décadas, y en buena
medida como consecuencia de la penetración de las TIC en todos los ámbitos de
la actividad humana, se han multiplicado de manera espectacular los contextos
que ofrecen oportunidades, recursos e instrumentos para aprender. Se han
ampliado y diversificado así de forma considerable las vías de acceso a la
información y al conocimiento.
Conocimientos de todo tipo, incluso
los más específicos y especializados que hasta hace poco sólo eran accesibles
por la intermediación de las instituciones de educación formal, hoy lo son
mediante una amplia variedad de vías no necesariamente asociadas a estas instituciones.
Una de las consecuencias más importantes de este cambio de escenario es la
importancia creciente de los aprendizajes que tienen lugar fuera de las
instituciones de educación formal, que se ven así obligadas a compartir su
protagonismo en la formación de las nuevas generaciones con los otros contextos
de actividad que ofrecen igualmente oportunidades, instrumentos y recursos para
aprender a su alumnado. Ahora bien, estos aprendizajes que tienen lugar fuera
de las instituciones educativas responden a menudo a intereses y opciones
personales, se vinculan en general a experiencias emocionales intensas y
tienen, en definitiva, un carácter vivencial que no se da habitualmente en los
aprendizajes escolares. En otras palabras, son aprendizajes con un valor y un
sentido para los aprendices fruto de un itinerario o recorrido personal de
aprendizaje.
Sucede, sin embargo, que el alumnado percibe
cada vez con más intensidad una disociación entre lo que hace y cómo lo hace
fuera de las instituciones educativas y lo que aprende y cómo lo aprende dentro
de estas instituciones. Los estudios realizados al respecto indican que
sectores crecientes del alumnado no entienden ni aceptan esta disociación, que
les lleva a desinteresarse o "desengancharse" de los aprendizajes
escolares, y que les gustaría que lo que aprenden en las escuelas y los
institutos tuviera una relación más clara y directa con lo que les interesa y
los "engancha" cuando están en otros contextos. En otras palabras, y
es la segunda razón de por qué es tan importante personalizar el aprendizaje
escolar hoy en día, la personalización es una aspiración cada vez más
mayoritaria del alumnado, una aspiración que tenemos que satisfacer para
conseguir que el alumnado otorgue también un valor y un sentido personal a los
aprendizajes escolares.
Finalmente, la tercera razón es que las
propuestas de personalización del aprendizaje son el reflejo a nivel pedagógico
de un rasgo característico de la manera como aprendemos las personas. Me
refiero al papel que juega el interés y la agencia, es decir, la visión de uno
mismo como alguien con capacidad reconocida para aprender y para orientar el
propio proceso de aprendizaje, y muy especialmente la posibilidad de hacer
efectiva esta capacidad, como factores que inciden directamente tanto en la
implicación del aprendiz en las tareas y actividades de aprendizaje como en sus
resultados. Aprendemos mejor, con más profundidad y a menudo también más
rápidamente aquello que nos interesa y a lo que podemos dar, como comentaba antes,
un valor y un sentido personal.
Por estas y algunas razones más, entiendo que
avanzar hacia una mayor personalización del aprendizaje escolar, más que una
opción, es hoy en día una exigencia dirigida a los sistemas educativos. Es una
exigencia, por otro lado, que obliga a revisar aspectos centrales de la
organización y funcionamiento de estos sistemas como, por ejemplo, el modelo de
currículum, la organización de los tiempos y de los espacios en los centros
educativos, las relaciones con otros contextos de actividades que ofrecen
oportunidades y recursos para aprender o los ejes centrales de la formación del
profesorado, por mencionar solo algunos.
¿Qué papel juegan las TIC en esta personalización?
Por lo que se refiere a la personalización del
aprendizaje, pienso que las TIC juegan un doble papel. Por un lado, las TIC
están en el origen de la aparición de buena parte de estos contextos de
actividad que, como he mencionado antes, ofrecen nuevas e inéditas
oportunidades y recursos para aprender. Pensemos, por ejemplo, en las
comunidades virtuales de interés, de práctica y de aprendizaje, en los
repositorios de recursos educativos abiertos o en las redes sociales. No sólo
esto, las TIC son también en buena medida responsables de que algunos de los
contextos de actividad tradicionales como la familia, el puesto de trabajo,
instituciones culturales y deportivas o simplemente lugares de encuentro
comunitario y espacios de ocio hayan visto incrementada de forma espectacular
su potencialidad como espacios de aprendizaje. En este sentido, podemos decir
que las TIC han hecho posible que la personalización del aprendizaje sea ya
actualmente, en buena medida, una realidad fuera de las instituciones de
educación formal, a la vez que han contribuido de forma decisiva a generar la
exigencia de personalización a la cual se enfrenta la educación escolar.
Ahora bien, por otro lado, además de estar en
el origen de esta exigencia, las TIC son probablemente uno de los instrumentos
más potentes de los cuales disponemos para responder a esta exigencia. Algunas
dimensiones claves de personalización del aprendizaje escolar se ven
enormemente facilitadas por el uso de las TIC. Me refiero a actuaciones como,
por ejemplo, el establecimiento de conexiones entre las experiencias de
aprendizaje del alumnado dentro y fuera de las instituciones de educación
formal, el acceso a fuentes de información humanas o documentales y el
aprovechamiento de oportunidades y recursos para aprender ubicados fuera y a
menudo lejos de los recintos escolares, el seguimiento del alumnado en su
tránsito por contextos de actividad y espacios de aprendizaje diversos o la
creación de redes integradas por centros educativos y otras instituciones
comprometidas en la formación de los niños y jóvenes.
No es pues en absoluto una casualidad que
buena parte de las experiencias y propuestas de personalización del aprendizaje
escolar se organicen alrededor de las TIC o que estas tecnologías jueguen un
papel destacado en ellas. Pensemos, por ejemplo, en las propuestas orientadas a
ayudar al alumnado a construirse entornos personales de aprendizaje, las que se
organizan alrededor del uso y la explotación de recursos educativos abiertos en
línea, las que se inclinan por un uso intensivo de los dispositivos móviles o
las que todavía apuestan por introducir en el ámbito escolar talleres creativos
en los cuales la programación, la robótica y otros artefactos electrónicos
tienen una presencia destacada.
La orientación académica y
profesional siempre ha buscado personalizar el proceso orientador. ¿Esta
tendencia hacia la personalización supone un cambio sustancial o sólo refuerza
la necesidad de ofrecer una orientación individualizada?
Es cierto que la tendencia a personalizar
siempre ha estado presente en la orientación académica y profesional, sobre
todo en el caso de la segunda, entre otras razones porque parece ciertamente
difícil orientar profesionalmente a una persona sin tener en cuenta sus
intereses y sus opciones personales. Ahora bien, incluso en este caso pienso
que la tendencia ha sido más bien ajustar la orientación a las características
personales, a las capacidades, a los conocimientos y competencias de la persona
orientada que a atender a sus intereses y opciones. Por definición, la
orientación académica y profesional pone a la persona orientada en el centro
del proceso orientador, pero, al igual que ha pasado con las pedagogías
centradas en el alumno, en mi opinión esto se ha hecho a menudo más desde la
lógica de la individualización que desde la lógica de la personalización.
Especialmente en el caso de la orientación académica, que ha sido y continúa
estando centrada básicamente en las experiencias de aprendizaje y los
aprendizajes escolares, en lugar de estarlo en las experiencias de aprendizaje
y los aprendizajes del alumnado con independencia de los contextos en los
cuales se han producido.
Y las TIC, ¿qué papel juegan o pueden jugar en este proceso orientador?
El papel más obvio es el de
facilitar un acceso prácticamente sin limitaciones a la información relevante
desde la perspectiva de la acción orientadora, incluida la posibilidad de
comparar y contrastar de forma sistemática esta información. En mi opinión, sin
embargo, este papel no es lo más interesante ni el que puede contribuir en
mayor medida a ampliar y enriquecer el proceso orientador. Entiendo que las TIC
facilitan considerablemente la identificación y valoración de los itinerarios
de aprendizaje de las personas, entendidos como el conjunto de experiencias de
aprendizaje y los aprendizajes que son el resultado de su participación en
diferentes contextos de actividad, entre ellos los que corresponden a
instituciones de educación formal, y que la toma en consideración de estos
itinerarios pueden contribuir a enriquecer de forma significativa el proceso
orientador. Así mismo, y es otra importante contribución potencial de las TIC
al proceso orientador, el uso de estas tecnologías puede dar otra dimensión al
seguimiento, acompañamiento y apoyo reales de la persona orientada en su
tránsito desde el mundo educativo al mundo profesional.
¿Hay evidencias que permitan afirmar sin ningún tipo de duda que el uso de
las TIC mejora el aprendizaje?
Hay evidencias que permiten afirmar
sin ningún tipo de duda que determinados usos de las TIC tienen un impacto
positivo sobre el aprendizaje. También hay evidencias, sin embargo, que
permiten afirmar con igual seguridad que otros usos no tienen este impacto. En
realidad, lo que impacta sobre el aprendizaje no son las TIC, sino lo que
alumnos y profesores hacen con las TIC. Y a veces lo que hacen es exactamente
lo mismo, o casi lo mismo, que harían sin utilizar las TIC. Cuando pasa esto,
las TIC no añaden ningún valor a la acción educativa, de forma que los
aprendizajes logrados, tanto si se valoran positivamente como si no,
difícilmente pueden atribuirse en estas tecnologías. Dicho de otra manera, hay
usos enriquecedores, usos reproductores e incluso usos empobrecedores de las
TIC. Los que nos interesan son obviamente los enriquecedores.
¿Y cuáles son estos usos?
Pues los que permiten organizar la actividad
conjunta de alumnos y profesores alrededor del contenido que están trabajando o
de la tarea que están llevando a cabo de una manera tal que sin recurrir a las
TIC sería muy difícil o imposible de organizar. Algunos usos de las TIC que
antes he mencionado cuando hablábamos de las experiencias y propuestas de
personalización del aprendizaje responden claramente a este criterio. Por
ejemplo, ayudar a los alumnos a construirse y a utilizar sus entornos digitales
de trabajo y aprendizaje, o la participación desde las actividades de aula en
comunidades virtuales de interés, de práctica o de aprendizaje, o todavía la
utilización de repositorios de recursos educativos abiertos en línea para
desarrollar actividades de enseñanza y aprendizaje al aula. Pero hay muy otros,
no necesariamente vinculados a dimensiones de personalización del aprendizaje,
como por ejemplo los laboratorios virtuales para hacer pruebas y experimentos,
el desarrollo conjunto de proyectos con alumnos y profesores de centros
educativos alejados unos de los otros, o la exploración sistemática de
fenómenos utilizando diferentes lenguajes y formatos de representación. Quizás
podríamos decir, para concluir, que la innovación y la mejora educativa no
vienen ni vendrán de las TIC, pero que el uso de las TIC en el marco de los
procesos de innovación y mejora educativa puede ser y a menudo es un amplificador
susceptible de multiplicar su capacidad transformadora y su alcance.
o O o
ENTREVISTA a Carles
Capdevila, director fundador del diari ARA
“Els docents són artesans; poden fer
meravelles amb el que tenen a les mans”
CRISTINA ROS, publicat al diari “ARA Balears”, març
2016
L’optimisme
de Carles Capdevila s’encomana. Fa un parell de mesos, en començar el
tractament per un càncer, va deixar la direcció del diari ARA (del qual ara és
el director fundador) i va canviar relativament de vida. Es troba bé i amb
força, i entre l’article diari, entrevistes setmanals, conferències i
presentacions, es dedica més que mai a un dels àmbits que més li interessen i
que més satisfaccions li ha donat: l’educació. Qui és premi Marta Mata 2015 i
també recent Ciutat de Barcelona, va publicar a mitjan desembre el llibre Educar millor: onze converses per
acompanyar famílies i mestres, i ja se n’han fet quatre edicions.
Avui i demà es pot adquirir juntament amb l’ARA Balears, i el proper 9 de març,
al teatre sindical de CCOO, el mateix Capdevila el presentarà i signarà a Palma
(a les 20 h), després d’oferir una conferència a la UIB.
Què
és per vós i què ha suposat aquest Educar millor ?
Fa
molts anys que estic interessat en l’educació. En els darrers anys, he conegut
uns 150 experts en educació i Educar
millor és una selecció d’onze converses amb onze experts, d’entre
totes les que he mantingut. He triat aquests onze personatges i no uns altres
perquè no són gent dogmàtica, no et volen donar lliçons, no acomplexen els
pares, sinó que, com diu el subtítol, són dels que acompanyen les famílies i
els mestres amb idees, cosa que valoro especialment. Les idees sempre són
millors que el mètode. I aquests experts ens donen idees perquè hi pensem i
perquè les facem servir en el moment que les necessitem.
Què
destacaríeu del que heu après d’aquests experts?
Per
poder conciliar o complementar el meu treball i la vida familiar (tinc quatre
fills) he portat l’educació a la feina i m’he acostat a experts. Dels onze que
hi ha en aquest llibre, destacaria la psicòloga Carme Thió, que m’ha acompanyat
sempre; és una professional que et tranquil·litza, que desdramatitza i que posa
molt sentit comú al fet d’educar. De Jaume Cela valoro que és dels mestres que
saben que és essencial confiar en l’alumne i estar al seu costat, i es deixa la
vida per fer-ho. He après de la valentia del pedagog Jaume Funes, que defensa
els alumnes, els ajuda i els fa pensar, se’n fa amic però també sap ser dur
quan ha de ser-ho. D’Eva Bach, experta en educació emocional, m’agrada la seva
manera d’explicar que tenir por està bé, a més del pensament que els pares no
han de ser apaga focs ni jutges, i en canvi ser un poc més poetes. Per la seva
banda, Maria Jesús Comellas transmet serenor, i la seva idea de l’educació es
troba a un punt mitjà entre el conductisme i l’afectuositat. És dir al fill que
no farà el que vol i que és hora d’anar a dormir, però que l’acompanyaràs, hi
parlaràs i li donaràs afecte. I per no estendre’m, també he après de Gregorio
Luri que cal protegir l’escola i no exigir-li que s’inventi cada dia.
Seguint
amb el títol del llibre, quina és la millor manera d’educar? Hi ha una fórmula?
Per
educar millor no hi ha una fórmula, però sí que hi ha una actitud. Hem d’educar
amb alegria. L’humor i la responsabilitat es complementen molt bé per afrontar
l’educació. Els nins es mereixen pares emocionalment estables; si els pares
estan angoixats o no tenen criteri, descol·loquen els fills. Hem de ser capaços
de donar amor incondicional però també un criteri clar, que espavilin i no sobre
protegir-los. En tot cas, hem de saber que no hi ha pares perfectes. Així que,
com a pare o com a mare, relaxa’t i vés fent.
Parlau
molt dels pares, quin és el paper dels docents en l’educació?
El
docent és molt important. Com a pares, com a societat, hem de defensar-los,
estimar-los, agrair-los la tasca que fan i també exigir-los. Estan obligats a
viure la professió amb una autèntica vocació. Han de ser optimistes i creure en
els fills que els confiam. Els necessitem animats. Els docents són artesans perquè
poden fer meravelles amb el que tenen a les seves mans. Al marge de les lleis
hostils, dels problemes amb els quals també han de lluitar, quan tenen els nens
davant, els han de formar i educar. Insisteixo amb la necessitat que estiguin
animats. Per això dic que no em preocupen tant les lleis com el desànim que
problemes com aquests poden infligir en els docents.
Hi
ha diferències evidents entre la tasca d’educar i la d’ensenyar. On posaríeu
l’accent en una escola?
Confonem
molt la formació amb l’educació. A les famílies ens correspon educar; als
docents, educar i formar. Diria més, l’escola ha de formar aprenents
permanents. Ha de donar confiança als alumnes perquè siguin responsables. A mi
m’agrada repetir la frase d’Umberto Ecco: “Nosaltres som el que els pares ens
ensenyaren quan no ens ensenyaven res”. Els pares hem de gaudir del fet
d’educar. I entre tots hem de fer nens autònoms, que tinguin autoestima, que
tinguin il·lusions, tot i que els hem d’ensenyar que moltes d’aquestes
il·lusions no es compliran però que algunes sí. Hem de deixar que els passin
coses, que s’equivoquin, que caiguin i que aprofitin i aprofitem cada error per
aprendre.
Vós
que educau quatre fills, què diríeu a aquelles persones que asseguren que no
estan preparades per educar un fill?
Jo
no en faig militància, de tenir fills. Trobo que és molt intel·ligent decidir
no tenir-ne. El que sí que sé és que tothom que en té acaba apassionant-se del
procés d’acompanyar el creixement d’un fill. Nosaltres decidírem ser una
família nombrosa, ens divertim més i també ens discutim. Jo l’única cosa que
trobo és que si t’agraden els nens i els has volgut tenir, perquè ningú no t’hi
obliga, no tens dret a passar-te la vida queixant-te. Si els has volgut tenir,
afronta-ho amb alegria. El bon rotllo s’encomana, i això és molt important en
l’educació.
Els
padrins solen dir que no els correspon educar els néts, que això és cosa dels
pares i que ells els poden malcriar. Què en pensau?
Que
els avis tenen raó, que no és la seva tasca educar, excepte que per les raons
que sigui els hagi tocat cuidar dels néts cada dia. En tot cas, dues coses: als
avis els hem d’estar molt agraïts per aquesta feina de substitució tan
important que fan. D’altra banda, els hem d’ajudar perquè puguin fer més
d’avis, transmetent experiència, contant la seva vida als néts, i que no facin
tant d’acompanyadors a l’escola o a les classes de tennis. Donar amor ja és una
manera d’educar. Els avis solen tenir més temps i paciència per explicar el que
saben. És bo que els fills entenguin el valor de l’experiència.
La
vostra conferència ‘Educar amb humor’ s’ha convertit en un fenomen viral, amb
més d’1,6 visualitzacions en un sol canal.
M’ha
canviat la vida. En cert sentit m’ha sorprès, però també és cert que molta gent
trobava a faltar una veu desdramatitzadora. En aquests moments, tot i el
càncer, en haver deixat la direcció de l’ARA, puc fer una feina més
tranquil·la. Rebo molt d’afecte i arribo a casa amb la moral més alta.
Quin
paper tenen els mitjans de comunicació en l’educació?
Els
mitjans de comunicació avui són comunitats de lectors, persones amb les quals
tenim un deure que va molt més enllà d’informar-los de les notícies que es
produeixen. A l’ARA i també a l’ARA Balears en som molt conscients i no només
parlem d’educació, sinó que intentem contribuir en l’educació de la societat.
El periodisme ha de tenir bona intenció, no sols hem de denunciar i contar els
problemes que hi ha, sinó que hem d’intentar aportar solucions. Hem de ser
respectuosos, hem d’evitar perjudicar. Els mitjans de comunicació tenim
l’obligació de ser educats, hem de contribuir a arreglar el món, acompanyar els
docents, les famílies, les persones, fer un acompanyament intel·lectual. Hem de
donar cultura i eines per arreglar el món. I sens dubte, l’educació és la
millor eina per arreglar el món.
o O o
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada